Mercè Cardona

Naixement: any ... a Barcelona
Residencia actual a Monzón (Osca)

Sóc de Barcelona i vivia a Sant Andreu. Sóc disminuïda física i vaig amb cadira de rodes. Fa 13 anys vaig anar a viure a Monzón (Osca), una petita ciutat, un lloc cultural on sempre fan coses. Pinto, escric tinc un blog, vaig a dos grups de lectura, a nedar i he fet varies exposicions de pintura a l'oli. Tinc una casa molt acollidora: visc amb la meva filla, dues netes de 20 i 15 anys i una gosseta que li diem Kira. No tinc temps d'avorrir-me dons conviure amb tres generacions és caòtic.

Rememoració

La vaig conèixer treballant a una empresa de tocadiscos. Tenia el do d'escoltar i amb ella vaig aprendre a desfer-me dels meus complexos i vaig descobrir el ballet, la música, l'amistat, la naturalesa... i sobretot, el mar. La nostre diversió preferida era caminar per la platja. Érem dues adolescents que volíem cruspir-nos el món. El seu somni era ser una gran violinista, tocar en una orquestra, i conèixer món. El meu somni era ser periodista i fotògrafa, i anar el tercer món a salvar éssers de la misèria. Del que varem planejar res es va complir. Crec que tot està escrit.

LLEGIR MÉS »

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

Enterrament de la sardina

Enterrament de la sardina

El dimecres de cendra, la mare ens comprava una sardina, la lligava amb un fil i la penjava amb una canya. Anàvem contens a un descampat, fèiem una cerimònia i enterraven la sardina. El dijous gras, era costum de fer una truita, anàvem a berenar a la muntanya tots el veïns. Per Setmana Santa, estava prohibit fer cinema i era costum visitar les esglésies amb una mantellina negra. A mi, m'indignava el gran dictador ''bajo palio'' , com si fos un Déu i cantar cada dia el Cara el Sol

LLEGIR MÉS »

Vivències d’acampada

Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...

LLEGIR MÉS »

Festes de la Mercè

Festes de la Merce

La Mercè, es celebra cada 24 de setembre a Barcelona. El Piromusical sembla un conte de fades. Jo estic en terres llunyanes i cada any sento nostàlgia. Els records de temps passats brollen galopants dintre del cor. Per la Mercè ens reuníem tota la família. La mare preparava un dinar espectacular. Érem feliços de retrobar-nos tots junts. A la tarda sortia amb els meus amics,i recorríem la ciutat. Són temps que ja no tornaran... Sí. Estic lluny, més aquí també soc feliç

LLEGIR MÉS »

Solidaritat

barreres_arquitectònique

La nena es va llevar alegre com la primavera per anar a l'escola. Aquell dia hi havia una nena nova a la seva classe, de la mateixa edat i anava amb cadira de rodes com la seva àvia. Les altres nenes es van quedar parades i ella s'hi va asseure al costat. A l'hora del pati baixaren amb ascensor. Allà varen començar els problemes, els problemes de les barreres arquitectòniques. Sense pensar-ho massa  se'n va anar a trobar  la directora i li va explicar el problema. Quan va arribar a casa, no podia deixar-hi de pensar. Si el moliner pot dirigir i vigilar el curs del riu, jo també puc lluitar perquè tots tinguem els mateixos drets. Fora barreres! Hi va dedicar la vida i la amistat amb Andrea encara dura.

LLEGIR MÉS »

Cunitas blancas

Relaxing

Vaig ingressar a Cunitas Blancas. Em tenien que operar de les cames per aconseguir caminar. Tenia tretze anyets. El metge es deia Roviralta i era un doctor molt bo. Per mi van ser uns anys bastant amargats. La monja li deia a la mare que jo era una ploramiques... sempre he tingut al·lèrgia a les monges. Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la Maria. Els nostres llits estaven de costat. Ens varem fer amigues íntimes, Les nostres mares també i érem com una família. Ara ens hem retrobat. Tan ella com jo, ja som àvies, ella besàvia. No ens hem vist. Ens truquem de tant en tant i recordem els nostres temps. Tinc la il·lusió d'anar a passar uns dies amb ella.

LLEGIR MÉS »

Records

Volar

La meva llar era una casa d'aquestes antigues, una entrada, el menjador, la cuina, i un pati amb una gran parra i un pou. A la part de dalt hi teniem una fantàstica galeria, on jo m'hi passava hores i més hores prenent el sol. Amb el meu germà ens estiràvem sobre el llit mirant el sostre, farcit d'ombres i jugàvem a veure coses. Ell sempre imaginava un lleó, un elefant, un núvol o un gat. Jo, per més que mirés, sempre hi veia ocells volant buscant la llibertat. I encara ara, els segueixo veient. Però mai he pogut volar si no és amb la imaginació.

LLEGIR MÉS »

L’Àngel ha volat.

volar

Es deia Àngel, era guapo, ben plantat, no li faltava res, més les males companyies i el diner fàcil el van convertir en un camell. Em venia a casa plorant... El vaig acollir, jo l’estimava com un fill, el consolava. No va entendre mai que ella li digués: --No vull un company de droga. Cada dia venia, anàvem a la platja, m'acompanyava fins a l'aigua i no amb deixava per res. M'estimava com una mare.

LLEGIR MÉS »

Retrobament

Ens varem conèixer quan teníem 13 anys, a la clínica 'Cunitas Blancas'. A totes dues ens operaven de les cames, “ poliomielitis,” ens varem fer íntimes amigues i durant molts anys va ser una bella amistat. No recordo com va ser que varem perdre el contacte, el cas és que per més que indagava, ningú em sabia dir on carai era. Ara, per una casualitat, el seu fill em va trobar per Internet i ens hem retrobat amb una gran alegria. Diuen que les casualitats no existeixen, que les coses no passen perquè si... A la primavera hi aniré i passarem juntes uns dies, recordant els bells temps

LLEGIR MÉS »

Joanetes

Del fons de la memòria he recordat les felices vacances passàvem a Joanetes, un petit poble de Girona. Anàvem a un fonda petita, casolana, com si fóssim a casa. Ens despertava el gall del corral, esmorzar, nedar -dintre l'aigua cristal·lina em sentia lleugera com un peix-, caminar, anar descalços, postes de sol, guerra de coixins, xerrar, cantar... Eren temps que amb poca cosa en teníem prou. Avui he viatjat a Joanetes amb l'ordinador. Ara hi ha 3 restaurants més i un comentari deia: 'hem anat a Can Barris, és encantador, la Rosa i en Xisco ens han tractat molt bé'. I jo he pensat, no sé si són parents... Fa tants anys! Mai deixaré de sommiar.

LLEGIR MÉS »

El meu oncle Ramon

La nina de l'oncle Ramon

La Guerra havia arribat al final. A mi m'encantava mirar els vianants que passaven. Un dia, no m'ho podia creure! Era el meu estimat oncle Ramon! Un crit, va sortir d'alegria del fons del cor. Iaia! Ve el teu fill! Tota la família varem córrer i ell també, fins a fer una rotllana d'abraçades. Em va portar una nina, rossa com un fil or. El seu vestit era de color rosa, ho recordo com si fos ara. La guardava a sobre el meu llit com si fos un tresor. Un dia vaig tenir un descuit, Quan la vaig anar a buscar oh! estava tota esparracada!. Han passat moltes primaveres però hi ha records que no s'esborren mai.

LLEGIR MÉS »