Mª Àngels Manén i Folch

Naixement: any 1938 a Barcelona
Residencia actual a Barcelona

Em dic Maria Àngels Manén i Folch, tinc 75 anys, sóc mestra jubilada i he publicat 4 llibres (2 d'assaig, un de contes i una traducció del francès). M'he dedicat també a una papereria- llibreria durant 14 anys.

Un record trist

El tifus es va endur el meu cosí

En les nostres pàgines de la vida consten records alegres però també de tristos. Avui n'explicaré un de molt trist per a mi, el meu primer trobament amb la mort, quan jo tenia nou anys. La mare ens va dir, que el nostre cosí d'onze, amb qui ens aveníem i jugàvem molt havia agafat el tifus. Un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure'l al seu llit de malalt. i al cap de poc vam saber que s’havia mort. Recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare. Avui dia ningú es mor d'aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.

LLEGIR MÉS »

Campionat de tennis

Em fa il·lusió recordar la bona relació que teníem la colla de nois i noies de la colònia que passàvem aquells llargs estius de vacances a Palau Solità i Plegamans. Especialment recordo un campionat de tennis que es va organitzar amb parelles; i que vestits de reglament, de color blanc, pantalons curts els nois i faldilleta prisada damunt dels genolls les noies, jugàvem i ens ho passàvem molt bé. Vaig guardar molt de temps la copa que vam guanyar. Me’n sentia molt cofoia.

LLEGIR MÉS »

Records i malson

vestits

Recordo una faldilla vermella i un brusa de ratlles, també vermelles, que m'agradava molt portar-les. Recordo un vestit de fondo verd d'una roba en pèl lluenta amb ratlles blanques, que em posava per fer excursions amb bicicleta. Recordo el dia que el vaig estrenar un vestit, de color rosa pàl·lid vaporós com de gasa, per anar a un casament. No cal dir que recordo especialment el vestit de la primera comunió, tot ell farcit de puntes i garlandes. Són records que em venen després de fullejat un àlbum de fotografies...

LLEGIR MÉS »

El Sal Pas

Recordo que quan era nena, després de Pasqua, el rector de la parròquia acompanyat per algun escolà o un sagristà, es presentava a les cases del poble a fer una cerimònia senzilla però que em cridava l'atenció. Se'n deia el Sal Pas. El rector deia una oració i esclafava una sal pastosa a la porta de l'entrada. Segons he llegit en algun lloc feia aquesta cerimònia per allunyar els mals esperits d'aquella casa.

LLEGIR MÉS »

Teatre

Clara, però no gaire

Un dels records més bonics que tinc de la meva adolescència i joventut és el d’haver fet teatre amb el grup d’estiuejants de Palau de Plegamans. En un moment determinat de la representació d’una obra, recordo com si fos ara, com el meu personatge secundari creixia i acaparava tota l’atenció amb una tirallonga de paraules molt llarga. Recordo, com uns moments de comunicació pregona, captar el silenci amb què el públic m'escoltava i connectar amb la seva emoció.

LLEGIR MÉS »

El joc del Palé

El Palé

Ens asseiem al voltant d'una taula i jugàvem al Palé . Ens ho passàvem molt bé. El meu avi passejava per allà a la vora nostra vestit amb una mena de jaqueta d'estiu blanca i quan sentia que els seus néts anomenaven carrers de Madrid arrufava el nas. No ens renyava, però tots quatre notàvem que s'impacientava i que el disgustava el nostre joc. És un record de l'època franquista i del meu avi, català fins a la moll dels óssos. Es comprèn molt bé que aquest joc el disgustés.

LLEGIR MÉS »