Inici » Júlia Martínez (page 2)

Júlia Martínez

Naixement: any 1923 a
Residencia actual a Mollet

(1923-2017 Era resident a Mollet)Sóc la Júlia Martínez i Mundet, que acaba de acomplir els 90 anys, visc a Mollet i ja fa 30 anys que gaudeixo de la meva ben merescuda jubilació. Vaig treballar 41 anys com a oficinista en una empresa de curtició de pell per a calçat de Mollet. Soc minusvàlida en grau alt, però això no ha estat mai impediment per a fer de la meva avida un goig diari. Dels anys 60 als 90, vaig formar part de la Fraternitat cristiana de malalts i minusvàlids de Barcelona i comarques. Ara reparteixo el meu temps en fer jerseis de mitja, ganxet, punt de creu, puntes a coixí, l'ordinador...

El meu oncle Ramon

Carbonera

Era carboner. El carbó que l’oncle feia era la única forma de fer anar les cuines casolanes. l al mateix temps que feia el carbó netejava el bosc. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades i les encenia durant varis dies. Ell restava vigilant de nit i de dia. Solíem anar a fer-li algun dia companyia. L’oncle tenia un matxo per traginar les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo anava a passar algun dia amb ell, venia fins on el cotxe ja no podia passar i em muntaven sobre el matxo pel camí del bosc. Jo tenia molta por. Amb tot, dormir al bosc era meravellós. Un dia el cavall es va desbridar i em va tirar a terra...

LLEGIR MÉS »

La vinya del meu pare

La vinya del meu pare

El pare treballava una vinya els caps de setmana i en treia vi per tota la família. Era la nina dels seus ulls, se'n sentia molt orgullós amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball. Per les vacances d'escola, al setembre hi solíem pujar a fer-hi un àpat. Era una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. El pare solia comentar: No sé pas qui ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui sóc jo. Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta...

LLEGIR MÉS »

El refugi de Céllecs

Un grup d'amics ens trobàvem sovint en un refugi de muntanya al bosc de Céllecs. Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú més i em van demanar a mi, si hi volia anar . El divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge amb el meu dos cavalls cap a Céllecs. A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para: Segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim.

LLEGIR MÉS »

El que s’ha de patir sent dona

Cambiando una rueda, 1967 (Franci, Cronicae.com 2012)

Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l'autopista i calia travessar tot Mataró. En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor cridava com un desfermat. Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l'ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n'és una dona.

LLEGIR MÉS »

Els nois del futbol al carrer

Reproducció de les botes de Marià Gonzalvo. Museu del Barça

La patuleia del barri jugava ens uns camps erms. Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca. Era un lloc d'esplai per tota la mainada. El pare d'uns d'ells no volia que juguessin a futbol perque espatllaven les espardenyes. Quan s'ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà Ells, em pagaven a mi cinc cèntims, per que si el veia a venir, piqués amb un pot a terra. Eren els germans Gonzalvo, famosos futbolistes, formats en un descampat de Mollet.

LLEGIR MÉS »

27 de gener de fa 75 anys.

Ocupació franquista, 1939

Al poble hi havia un silenci sepulcral. No havíem dormit en tota la nit esperant l'entrada al poble de les tropes del gran manaire. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. De sobte, un llençol blanc al campanar. La tropa marcant el pas triomfal i la gent a la vorera aplaudint i cantant als vencedors.Vaig quedar palplantada a l'oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. Entre cançons i aplaudiments, la por es va esvair com per art d'encantament.

LLEGIR MÉS »

Nit de Reis

Cavalcada de reis

Ha passat la cavalcada lluny del meu abast. He sentit el so de les trompetes i el gran xivarri de la gent. Hom recorda la infantesa amb la innocència de creure en els Reis... El pare feia de sereno. Plegava a les sis del matí i si encara dormíem, ens anunciava que els Reis havien deixat un munt de coses par a tots. Fins que nos us vestiu, no hi ha res a veure --deia somrient. Després amb els temps i els anys, de gaudir de rebre regals, vaig passar al goig de fer-los.

LLEGIR MÉS »

Santa Llúcia, festa de les modistetes

Diada de Santa Llúcia, festa de les modistetes

Era una diada molt celebrada, en especial per les modistetes (les nenes modistes). Cada mestra modista tenia el seu grup de noies aprenents. Es feia una gran festa i sortien al carrer ben engalanades lluint els vestits confeccionats per elles mateixes. Jo havia finit els meus estudis i feia jerseis de punt de mitja per encàrrec quan m’avisaren que podia començar a treballar. Santa Llúcia gloriosa, em vaig saltar la festa. Vaig confiar en la seva misericòrdia i vaig enllestir tot el que calia per poder començar un nou camí de la meva vida.

LLEGIR MÉS »

Nit de Nadal

Mongetes pe Nadal

Era la nit de Nadal. No hi havia què menjar. Els homes eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La guerra ho havia malmès tot; deien que s’acabava, però hom no li veia el final. Els pagesos no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. - Mira Maria, ves a Cal Caseta i digues que avui és Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. Encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes

LLEGIR MÉS »

La Pelleria

Per ca:user:amadalvarez (Treball propi) [CC-BY-SA-3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via la Wikimedia Commons

He passat per davant de la Teneria, la fàbrica d’adob de pells que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet per més d'un segle. M’ha impressionat veure la fàbrica arrasada. Només queda la vella xemeneia i he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt d’històries...? Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca pels 800 treballadors. Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses...

LLEGIR MÉS »

Aprenent a llegir

Aprendre a llegir

La Maria tindria cinc o sis anys. Enllitada per uns quants mesos, s'avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit, li va demanar al pare un tros de paper de diari en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s'entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a llegir.

LLEGIR MÉS »

Tot Sants

Don Juan Tenorio

Recordeu “El Tenorio”? Ara ja ni se’n parla i possiblement la joventut ni tant sols sap qui era . Sabíem que s’apropava Tot Sants, per que els mitjans de comunicació ja ens en feien memòria uns mesos abans i gairebé era d’obligació assistir a una representació. L’atrevit Don Joan, que ho profanava tot per assolir el seu rang de conqueridor, era admirat i considerat un gran personatge. Desitjàvem amb delit veure una representació i recitàvem de tant en tant alguns retalls de la seva obra.

LLEGIR MÉS »