Inici » Joan Serrat Montfort (page 4)

Joan Serrat Montfort

Naixement: any 1933 a Barcelona
Residencia actual a Salt, Gironès

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

La salut i el medi ambient d’abans

Font pública

“Tot està contaminat”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans? Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.

LLEGIR MÉS »

L’hospital de sang

Edifici actual, on hi recordo un Hospital de Sang durant la Guerra. (Prats de Rei-Anoia)

Al poble s’havia improvisat un hospital de sang en una luxosa torre d’estiueig que havien "incautat". Recordo vagament una sala amb molts llits i xicots joves embenats. Jo era un nen i em va esgarrifar molt una veu plorosa que repetia: mare,mare... Aquell dia vaig descobrir que la guerra no era l’aventura apassionant que imaginava: soldats bons i valents –els nostres– lluitant i derrotant els dolents, per després desfilar triomfants en mig d’aplaudiments.

LLEGIR MÉS »

La mare em va ensenyar a llegir

Cartilla abecedario Seix i Barral

Tenia 6 anys i mig i no havia anat mai a escola. En dos o tres mesos la mare em va ensenyar a llegir i escriure amb una “cartilla”. Cada matí en fèiem una mica i en vaig aprendre de seguida fent servir solament “lletres de pal”. Ella no era mestra ni tenia cap títol, era una noia senzilla de poble, filla de pagesos que li agradava molt llegir. De nena, l’alegria més gran de la setmana era quan passava el carter per casa seva i cridava: nena, el Patufet!. He conservat tota la vida l'afició a la lectura.

LLEGIR MÉS »

La misèria de la postguerra

Cartilla de racionament

Com en els anys de la guerra, tornava a haver-hi racionament del menjar amb les “cartilles” individuals i els cupons que retallaven a la botiga. Recordo que a casa el primer que feien cada dia era llegir al diari una petita columna titulada “Abastecimientos y transportes”. La manca d’aliments va fer reaparèixer amb molta força l’estraperlo. Alemanya va perdre la guerra però Franco no va tocar el dos, el vam haver de suportar 35 anys més.

LLEGIR MÉS »

La nevada del Nadal del 62

Nevada Nadal 1962 a Barcelona

A mitja nit em va despertar una sensació estranyíssima: hi havia un silenci absolut. Em vaig sobresaltar pensant que m’havia tornat sord, però, vaig percebre el finíssim tic-tac del despertador que tenia sobre la tauleta. Vaig obrir la persiana i vaig quedar bocabadat. La llum dels fanals il·luminava la forta nevada que estava caient. El Paral·lel estava tot blanc i completament desert. No hi passaven ni camions ni tramvies ni persones.

LLEGIR MÉS »

El nostre 2CV

El nostre 2CV l'any 1967

I ja ens teniu pujant a Montserrat en un 2CV carregat amb 3 adults, 4 nens, un llitet, una estufa, una bombona de butà i molts paquets. Dos nens anaven a la falda i moltes coses lligades al portaequipatges del sostre fent molt de volum. En aquella època la carretera de Montserrat era molt estreta, no permetia avançaments. Les pujades eren fortes i el pobre 2CV havia d’anar amb segona

LLEGIR MÉS »

A Barcelona, sota les bombes

Bombes sobre Barcelona, 17 de març de 1938

I si les bombes queien a prop se sentia com un xiulet i després una explosió tan forta que feia tremolar la casa i els vidres. El bombardeig durava potser un quart d’hora. Després es feia un gran silenci i aviat es començaven a sentir les ambulàncies. Al cel s’hi veien els nuvolets blancs i rodons que havien fet els antiaeris.

LLEGIR MÉS »

A la Universitat amb corbata

Es veu que la corbata era un distintiu molt important, una mena d’icona social, perquè a mi una vegada em van expulsar d’un examen per no portar-ne. Era un dia de juny i feia una calor horrorosa. Jo anava amb americana però amb una camisa de coll obert que muntava sobre l’americana (era moda) i sense corbata. L’examen el vigilava un horrible

LLEGIR MÉS »

El Paco Paredes

Paco Paredes

A les parets de tots els carrers de Barcelona hi havia dibuixos de la cara d’en Franco pintats amb plantilla. Tants n’hi havia que la gent en deien el “Paco Paredes”. I alguns més valents s’havien atrevit a escriure aquest nom sota els retrats. Sobre això recordo una anècdota que, molts anys després quan jo era professor d’institut, em va explicar fent-se el graciós un bidell del centre que era ex-policia: “-Cogimos un tío sospechoso de hacer pintada

LLEGIR MÉS »

La postguerra amb ulls de nen

La postguerra amb ulls de nen

Quan va acabar la Guerra Civil jo tenia sis anys i vivia a Barcelona. Era massa petit i no m’explicaven el que passava. Però tenia un bon observatori: la botiga del meu pare al carrer Sant Pau. A una botiga hi entra molta gent: clients, viatjants, veïns, amics del pare… i en aquells temps s’hi tenien moltes converses que jo, fent veure que jugava escoltava embadalit

LLEGIR MÉS »