Inici » Joan Serrat Montfort (page 3)

Joan Serrat Montfort

Naixement: any 1933 a Barcelona
Residencia actual a Salt, Gironès

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Adler Diplomat amb gasogen (1941)

Això passava a la dècada dels 40, quan el subministrament de petroli s'estroncà i els cotxes portaven gasogen. Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven al darrera dels vehicles. Semblaven estufes de llenya. Els taxistes havien de portar sacs de carbó al sostre, per poder afegir combustible. Una entremaliadura que havíem fet sortint de l'escola, era posar un tros de paper tapant el forat d'entrada d'aire del gasogen als taxis que passaven a poca velocitat. El motor es parava i el taxista baixava renegant per remenar el combustible. I nosaltres vinga a riure.

LLEGIR MÉS »

Aquells anys d’espelmes, carburo i petromax

Durant molts anys, Franco va imposar restriccions elèctriques amb l'excusa de “la pertinaz sequia”, A la botiga del meu pare, al Raval, la llum del dia no hi entrava i quan tallaven el corrent quedava com una cova fosca. Els botiguers del barri van intentar solucionar el problema amb llums de “carburo”. Un dia el pare va tornar a casa molt content portant un gros i pesat llum de segona mà. En deien un petromax i estava pensat per a les barques de pesca. Era un aparell de maneig complicat i perillós. Algun client s'escapava corrent pensant que allò explotaria.

LLEGIR MÉS »

El Nadal actual

Galets de Nadal

M’entristeixen els intents de convertir el Nadal en la “celebració del solstici d’hivern”. No cal amagar les arrels cristianes del Nadal, formen part de la nostra història mil·lenària i crec que no cal ser creient per descobrir la importància de la figura de Jesús de Natzaret en la història dels valors humans. El Nadal actual conserva valors que es podrien considerar religiosos. Hi ha una crida a trobar-nos, a desitjar-nos felicitat, a recordar la infància i els que ja no hi són, a col·laborar en ajudes socials...

LLEGIR MÉS »

El capità que va venir a casa

L'àvia estava intranquil·la. Tenir a casa un capità dels rojos l’impressionava, no fos cas que descobrís les imatges religioses que tenia amagades. Jo tenia 5 anys i aquell secret m’emocionava. —Em sembla que tu deus ser feixista? Es va produir un silenci tens. Hi havia por i la meva resposta podia comprometre la família. A mesura que ens va agafar confiança ens explicava que la guerra estava perduda i que estava espantat pel seu futur. Parlava tortosí i solia acabar dient: Pobret de mi, un capità!

LLEGIR MÉS »

Un Halloween a la llar de foc

Llar de foc

A la vora del foc s’hi cosia, s’hi sargien mitjons, s’hi apedaçaven sacs, s’hi pelaven patates, s’hi desgranaven pèsols, s’hi triaven guixes corcades, s’hi esquitllaven ametlles, s’hi llegia quan hi havia llum, s’hi parlava molt, s’hi explicaven contes, i també, s'hi resava. Per Tot Sants hi fèiem la vetlla dels difunts i es resava el rosari pels morts de la família. Després començava una llarga conversa. Picàvem ametlles garapinyades, circulava un porró i l’àvia explicava anècdotes gracioses de l'avi mort feia pocs anys.

LLEGIR MÉS »

El “Día de la Raza”

Llibres de batxillerat del franquisme (1948-1950)

Del 12 d’octubre se’n deia "Día de la Raza” i recordo que al col·legi on feia el batxillerat em van encarregar que llegís un treball per la commemoració. Jo havia estudiat la 'Historia del Imperio Español' i totes les matances d'Hernán Cortés i companyia m’horroritzaven i això, em va inspirar un discurs inesperat. Quan vaig començar a llegir que a més de la glòria del descobriment d’Amèrica s’hauria de recordar l’aniquilació dels pobles indígenes, el Prefecte em va dir, renyant-me davant de tothom, que havia confiat en mi però, com que no en sabia, me n’anés a seure.

LLEGIR MÉS »

Ara que tinc 80 anys

Ara que tinc 80 anys

La veritat és que impressiona tenir 80 anys. Quan era nano una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? El mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, s’hi havia d’estar a favor o en contra... ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric. És això l’experiència? Mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la que dona més goig.

LLEGIR MÉS »

L’any del bolet

Cultiu bolet.

Diria que va ser l’any 52 quan es va estendre per Barcelona, la moda del bolet. Era una massa gelatinosa, rodona i prima que flotava sobre un líquid marronós. Es creia que donava energia i que anava bé per a moltes malalties. Si l’anaves alimentant amb te ensucrat creixia, i es podia separar i donar. Així es va crear una xarxa solidària entre parents, amics i veïns que va difondre el bolet per tot Barcelona. Jo, que tenia esperit investigador, en vaig tenir cura un quan temps...

LLEGIR MÉS »

Ser director no era fàcil

ció estudiantil, Madrid 1968.

Em van dir que el titular d'aquella targeta l'havia perdut en una manifestació quan fugia de la policia i que el venien a buscar. El volien portar a comissaria per interrogar-lo. Vaig telefonar a la Inspecció per demanar consell. Els meus superiors em van dir que jo era un funcionari i que estava obligat a col·laborar amb la policia en tot el que em demanessin. Em van deixar desolat i angoixat. M'obririen un expedient? Jo no podia delatar un alumne

LLEGIR MÉS »

El dia que van matar Puig Antich, a l’Institut

Institut de Banyoles

Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.

LLEGIR MÉS »

La persecució del català a la postguerra

Habla español

Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.

LLEGIR MÉS »

Les remors d’un poble

Prats de Rei (l'Anoia), cap a l'any 1946 o 1947.

Al migdia el poble semblava adormit; a l’hora de la migdiada solament els xiscles de les orenetes. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien les persianes abaixades picant els balcons. El carrer s’animava i el poble s’omplia de soroll. Era l’hora dolça de passejar pels camps i sentir el cruixir del rostoll trepitjat. Així que el sol es ponia, el “toc d’oració”. A la nit, "!las tres han dado, serenooo...!!"

LLEGIR MÉS »