Joan Serrat Montfort

Naixement: any 1933 a Barcelona
Residencia actual a Salt, Gironès

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Diguem NO

A 14 d'octubre de 2019, tinc la sensació que hem tornat a l’època del franquisme, a les dècades dels 60 i 70, quan en Raimon cantava: Hem vist tancats a la presó homes plens de raó. Escolto els vells vinils de Raimon i semblen actuals. Ens parla dels anys del franquisme, de les represàlies, de la por.

LLEGIR MÉS »

Què vol dir ser català

President Macià

Exalumnes del primer institut on vaig donar classe em van convidar a celebrar el cinquantenari del seu pas per l'institut. Em va sorprendre que aquells nens fills la majoria de la gran immigració espanyola dels anys 40 i 50, ara parlessin tots en català. Jo crec que ser català vol dir sentir-se'n. Sentir que formes part d'un conjunt de persones, de procedències diverses, però amb un viu sentiment de pertinença al territori que comparteixen i en el qual volen construir el seu futur

LLEGIR MÉS »

Quan sentir música era una festa

Quan jo era petit sentir música era un esdeveniment joiós que durava solament els dies de la festa major. Ara fa riure explicar-ho perquè la música forma part de la nostra vida habitual. A Cal Metge Vell, em fa gràcia retrobar-hi encara els mobles antics, sobre tot el piano. Quan venia la meva tieta que el sabia tocar, se m’obria un món màgic i vaig descobrir l’emoció que pot produir escoltar música.

LLEGIR MÉS »

Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia

Als 12 anys treballava de minyoneta a l'Eixample. Amb la bomba del Liceu va morir una noieta veïna del pis on treballava. Havia collit joncs al Paral·lel que era una riera quan tenia 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar-hi a viure. Coincidint amb les angúnies de la Setmana Tràgica van obrir una botiga al Raval. que seria també la seva vivenda familiar. Va conèixer la Monyos -Dolors, per què ho fas d’anar així pel carrer fent el tonto?-, que viva a prop, al mateix carrer on el 1923, assassinaren el Noi del Sucre. Deia que des de la botiga van sentir els trets i, ja amb el meu pare, hi van córrer...

LLEGIR MÉS »

Els meus amics refugiats

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

LLEGIR MÉS »

Recordant aromes i silencis de Setmana Santa

Palmó

Recordo aquelles setmanes santes de quan era nen, pels anys 40 a Barcelona... Diumenge de Rams, ben mudats, olor de palmes i palmons. Dijous sant, cines tancats, esglésies obertes i monuments; silenci i olor de ciris i de farigola florida; Divendres Sant, silenci i processons i a casa olor del bacallà amb samfaina. Dissabte de Glòria, esclata el soroll; canonades, picades de cassola i Cors Clavé. I finalment, Pasqua, gran festa, alegria i olor de xocolata

LLEGIR MÉS »

Quan no teníem telèfon

telèfon antic

En aquest temps de mòbils i WhatsApp, deixeu-m evocar els temps sense telèfons, quan anàvem a trucar a la centraleta o la telefònica. Durant la Guerra, al poble, amb l'àvia, recordo la il·lusió que em feia quan passava l’home de la centraleta dient: Teniu avís de conferència de Barcelona!. Més endavant, quan esperàvem el segon fill i no teníem telèfon a casa, recordo l'angúnia que vam passar el dia del part. Aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem incomunicats: fèiem servir un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d'ella! . Amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

LLEGIR MÉS »

El meu amic Villar

Amics de l'escola

Teníem 12 anys, trèiem bones notes, érem prims i baixets i els mestres sovint ens confonien. Ens agradava jugar a “carreres” sobre un paper quadriculat, a vegades d’amagatotis durant la classe. Sortíem junts del col·legi i l'acompanyava a casa. Un dia, la seva mare, em va oferir pa amb xocolata, un berenar molt valuós en aquell temps de postguerra. A mig curs va estar dos o tres dies sense venir a classe. El mestre ens va explicar se li havia mort el pare. Jo no sabia que dir-li. “vols jugar a carreres?” A les vacances vaig anar com cada any al poble i el setembre el meu amic no hi era.

LLEGIR MÉS »

Les pors d’un nen

La por

De nen anava els estius al poble amb l’àvia. La casa era gran i antiga. Mobles antics, retrats d'avantpassats, Mares de Déu, llibres vells, creaven un ambient que impressionava. El pitjor era una calavera humana que deuria ser material de metge. Recordo les pors que havia passat dormint arraulit en un llit molt antic i molt alt en una cambra amb cortines i recambra, on a sota l'estora hi havia una trapa de fusta que aixecant-la, descobria un amagatall no gaire tranquil·litzador. I en el silenci profund de la nit, es percebien tota mena de sorolls... Però no ho vaig explicar mai. Tenir por era de nenes; així ens educaven en aquell temps

LLEGIR MÉS »

De quan la llum va arribar al poble

L'arribada de la llum als pobles.

A Els Prats de Rei la llum hi va arribar l'any 1917. L'àvia en tenia un record interns perquè a part de ser un fet memorable i un canvi de vida, va afectar la seva família. Dirigia la instal·lació del corrent un enginyer estranger "El Belga”. Era un home ben plantat que dalt de cavall recorria el poble fent el fatxenda. Parlava amb les dones embadalides. Era tan diferent dels pagesos! El Belga va seduir la dona del germà de l'àvia. Ell, era l'hereu i va quedar tant tocat per l'escàndol que s'ho va malvendre tot per anar-se'n. "La suor dels pares” deia amb tristesa l'àvia quan m'ensenyava les terres que ja no eren de la família.

LLEGIR MÉS »

Els nous curanderos

medicina alternativa

Pels anys 40 hi havia persones que “curaven de gràcia”. Et senyaven un mal amb saliva murmurant conjurs o si estaves “espatllat de pit” et fregaven l’esquena i t’aixecaven per les axil·les. A Els Prats de Reis hi havia un curandero molt famós que es deia Manel. Sabia escoltar la gent, donava bons consells i receptava coses inofensives. Per aquell temps la Medicina era impotent per malalties greus i el curandero era l' alternativa màgica o sobrenatural. Ara al sXXI em sembla incomprensible que el curanderisme continuï existint i, fins i tot, creixent. L’acció curativa comença en l’entrevista, en la confiança que saben guanyar-se els qui ho practiquen i crec que el seu èxit es basa sobre tot en l’anomenat “efecte placebo”. Però dir-ne “medicina alternativa” em sembla un engany . Hi ha el perill d’entretenir malalties greus que agafades a temps podien ser curables.

LLEGIR MÉS »

Podem comunicar optimisme?

pessimisme-optimisme

Quan et fas gran, tens el perill de tornar-te una persona escèptica, malhumorada i pessimista. Crec que al envellir, hem de ser prou valents per no caure en aquest pou de pessimisme. Som uns afortunats. Arribar a vell és una sort i tenim la responsabilitat de transmetre optimisme i esperança al nostre entorn. Els anys que hem viscut i les experiències sofertes, ens permeten donar fe que el món i la societat milloren encara que no ho sembli. Vist amb perspectiva, el progrés humà és real i la gent gran en som testimonis. Hem de pensar que a poc a poc, el progrés arribarà a tothom i la gran família humana treballarà unida per acabar amb les guerres, abusos i discriminacions i per combatre el dolor humà en totes les seves formes. Hem de creure que això és possible i col·laborar -hi personalment i socialment.

LLEGIR MÉS »