Inici » Jaume Pubill Gamisans

Jaume Pubill Gamisans

Naixement: any 1948 a Castellnou de Seana
Residencia actual a Castellnou de Seana

Vaig néixer a Castellnou de Seana, un petit poblet del Pla d’Urgell, l’any 1948. Per tant, podríem dir que ja fa temps que m’afaito. Ara visc a Mollerussa des de fa una colla d’anys. He treballat d’educador durant 29 anys a ACUDAM, un centre on hi ha més de 100 persones amb discapacitat intel·lectual. Ara ja estic jubilat. Ja de petit m’agradava molt llegir. Expressar el que en un moment determinat sento o el que tinc ganes de dir o de criticar, és el que pretendré fer en aquest lloc. Si algú vol comentar alguna cosa de les que escric, n’estaré ben content. (biografia completa)

Globalització o localisme

El món canvia. Els grans pensem que els temps d'abans eren millors i els joves pensen el contrari. Quan jo era nen, la societat, a través dels costums i de les tradicions, assenyalava camins. L'arrelament és la necessitat més important i més desconeguda de l'ànima humana. La nostra visió del món acostuma a ser sempre parcial, localista i deformada. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització. Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…

LLEGIR MÉS »

Davant d’una porta vella

Porta vella

Davant d'una porta esbalandrada i desballestada hom es pregunta sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d'un tipus de vida que havíem viscut. No voldria que això semblés una lamentació. Cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l'horitzó. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Davant d'una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret. Em doldrà el dia que la veuré a terra.

LLEGIR MÉS »

Quan els llibres es planten

Vaig pensar que era un bon moment per fer neteja a fons de la llibreria. Però va ser com si els llibres es plantessin seriosos davant meu i, amb una colla d’arguments molt ben pensats, em diguessin que jo no tenia cap dret per decidir sobre la seva vida o la seva mort; que ells s’havien guanyat el dret de seguir allà, a la meva llibreria, per molt anys, perquè algun dia els havia donat un lloc i ara, era ben seu. Crec que entre els precs, els laments i la pols també hi corria més d’una llàgrima. Vaig ser incapaç d’acomplir la meva ferma determinació i no vaig poder llençar-ne gaires...

LLEGIR MÉS »

El meu paisatge

La plana d'Urgell

Tots tenim un paisatge preferit que sentim nostre i estimem més que els altres. Els paisatges han ajudat a ser com som. Jo sóc del Pla d’ Urgell i estic acostumat a les planures amb postes de sol llargues i de mil colors. Aquí sembla que el sol no se’n vulgui anar. La plana d’ Urgell sobrepassa els límits de la comarca. Abans d’arribar-hi l’aigua la plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. La mà de l’home ha convertit la plana agresta i dura, en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. A mi m’agrada molt la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius.

LLEGIR MÉS »

Els Tres Reis, eren dos

No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet i es va trencar aquell encantament de la infantesa. A Castellnou, les cartes les dipositàvem a les bústies de 'Correos' i els 'Reixos' arribaven en tren. Amb una carreta disfressada i estirada per un tractor entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases... Les festes de Nadal foren plenes d'il·lusions. Fer el pessebre, donar de menjar al tió i finalment i fer la carta als Reis amb bona lletra i amb la secreta esperança que es creguessin que m'havia portat bé i em mereixia tot allò que els demanava. No faltava mai la promesa que l'any vinent encara em portaria millor. Ara, ens hem ens hem anat tornant republicans

LLEGIR MÉS »

La casa pairal

He hagut de tornar a la casa pairal on vaig néixer i passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. És una casa senzilla com moltes de les típiques cases de pagès d'un poble del Pla d'Urgell, amb la seva entrada, on hi havia hagut els animals i el pou, el primer pis amb l'estufa de llenya i la cuina econòmica i les golfes on assecàvem pernils. Mentre remenava algun calaix i m'emmirallava en algun mirall picat , pensava en tot el que s'hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Alegries i penes. Moltes preocupacions, molts projectes i més d'una frustració íntima i silenciosa. La vida de moltes generacions queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra.

LLEGIR MÉS »

Fi de curs

Fi de curs. Comença l'estiu. Aquests dies són molt especials per a milers d'estudiants i també pels docents. Es tanca una petita etapa i se n'obre una altra. .Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins. Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l'entomem. Durant les vacances es pot seguir aprenent i s'han d'aprendre moltes altres coses que no s'aprenen a l'escola.

LLEGIR MÉS »

L’agenda

Agenda

L’he anat repassant poc a poc, plana a plana, nom a nom. M’ha fet recordar, somiar, entristir i, -per què no?- alegrar-me de veure que encara hi tinc un munt de familiars i amics. De la A a la Z, hi ha més de 30 anys de la meva vida encabits en les seves pàgines gastades. Passar en net una agenda no és fàcil.

LLEGIR MÉS »

El tren del record

Come back home

Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra

LLEGIR MÉS »

El Pla d’Urgell

Canal d'Urgell. (tardor 2006)

M'estreno en aquestes "Pàgines viscudes" i us presentaré la meva petita comarca “el jardí més endreçat del país..." , la Plana d’Urgell. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai!. A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació va ser radical. Aquesta terra, tan plana i breu, que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama..

LLEGIR MÉS »