Inici » Pàgines d'entremaliadures i 'coses de nens' » De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

De quan es podia aturar un cotxe amb un tros de paper

Cotxe amb gasògen, 1941. Autor de  la imatge: Mattes (treball propi). Font: http://commons.wikimedia.org/Això passava a la dècada dels 40, quan els cotxes portaven gasogen.

Espanya rebia el petroli de companyies nord-americanes, però a l’any 1940 el subministrament s’estroncà. Havia començat la 2ª Guerra Mundial i, com que Espanya ajudava als alemanys, el govern dels Estats Units va prohibir vendre-li petroli. El poc que arribava era a través d’intermediaris. Els camions, autobusos i els pocs cotxes que circulaven tenien la benzina racionada amb un “cupo” mensual molt escàs. I la cosa es va posar pitjor el 1946 quan, acabada la guerra, l’Assemblea General de l’ONU condemnà el règim espanyol, per la seva col·laboració amb els nazis, a un boicot comercial total, retirant els ambaixadors i tancant, fins i tot, la frontera francesa.

No va quedar més remei que instal·lar gasogens als vehicles.

Eren uns cilindres de ferro que es col·locaven verticals al darrera dels vehicles o en un remolc. Els cotxes solien dur-ne un i els camions i autobusos dos. Semblaven estufes grosses de llenya que es carregaven per dalt i per sota es treia la cendra, però quan funcionaven quedaven hermèticament tancats excepte un petit forat rodó, situat a la part baixa, per on hi entrava l’aire.

En aquell temps jo vivia a Barcelona i anava a escola a un col·legi de la Ronda de Sant Pau. Als matins podia veure els tràfecs dels taxistes aparcats a la vorera intentant encendre els seus gasogens. Primer hi posaven cartrons i teies i, quan s’havien encès, totxos de llenya o carbó vegetal. L’operació potser durava mitja hora. Havien de portar sacs de carbó o totxos, lligats en el portaequipatges de sobre el sostre, per poder afegir combustible quan calia.

El funcionament del gasogen —d’això me’n vaig assabentar anys després quan estudiava química— es basava en una combustió incompleta. Com que l’aire hi entrava per un forat petit, el carboni dels combustibles no es podia cremar completament i es convertia en un gas —el monòxid de carboni— que és també combustible. Aquest gas, netejat de cendra, arribava al motor.

No cal dir que els vehicles amb gasogen tenien molt poca potència. Recordo que en un viatge en autobús de Barcelona a Igualada, en un punt de la pujada dels Brucs, va caldre que tots els passatgers baixéssim i seguíssim el cotxe a peu.

I em fa vergonya explicar la “tremendaria” que jo i uns amics havíem fet sortint de l’escola. No sé d’on ho vam treure, però entre els nens les informacions corren molt ràpid. Quan vèiem un cotxe, generalment un taxi, que es detenia o que passava a poca velocitat prop de la vorera, li anàvem per darrera i li posàvem un trosset de paper tapant el forat d’entrada d’aire del gasogen. El paper era aspirat i s’hi quedava enganxat i el motor es parava. Aleshores el paper queia i el taxista, que no ens havia vist, baixava renegant i amb un ferro obria el gasogen i remenava el combustible. I nosaltres vinga a riure.

Pobres taxistes, prou amoïnats que ja estaven amb aquells horribles artefactes i encara havien de suportar les nostres bromes. Els demanaria perdó.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Un comentari

  1. Molt interesant , Una curiositat : Quin poble de l’Alta Anoia ?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *