Recordant aromes i silencis de Setmana Santa

Diuen que les olors són evocadores, que una olor et pot fer venir a la memòria records molt antics. Això és el que m’ha passat: l’olor dels palmons d’una parada del mercat m’ha recordat aquelles setmanes santes de quan era nen, aquelles setmanes santes dels anys 40 a Barcelona.

Diumenge de rams: olor de palmes i palmons.

El dissabte havia anat amb la mare a comprar el palmó. Jo volia sempre el més llarg i la mare vigilava que pel carrer no l’inclinés i molestés algú. Després a casa m’hi posava un llaç blau.

El diumenge, ben mudat, anava a missa amb els pares portant el palmó. Davant de l’església una immensa grogor reflectia el sol: els centenars de nens amb palmons i de nenes amb palmes de fulles trenades adornades amb rosaris i figuretes de sucre. Entremig alguna branca de llorer florit. Es respirava aroma de palmó i llorer.

Sortia el capellà a beneir. No enteníem res però tots els nens picàvem a terra amb el palmó. Picàvem fort, amb energia, perquè s’estovés el peu del palmó i “fes escombra”.  Després entràvem a l’església. La missa era en llatí i molt llarga però de quan en quan els nens,sense cap motiu, picàvem a terra amb els palmons.

Tornats a casa penjàvem el palmó beneït a la barana del balcó perquè protegís la casa.

Dijous sant: silenci i olor de ciris i de farigola florida.

Monuments de Setmana SantaEn aquella època la tarda del dijous sant era festa. Però una festa molt especial, molt diferent: la festa del silenci. Cines i teatres estaven tancats i pels carrers de Barcelona no hi passaven cotxes. A la Rambla, a la Plaça Catalunya, al Passeig de Gràcia… ocupats solament per persones passejant s’hi podia percebre la fressa de les passes de la gent.

Però les esglésies estaven obertes i a dins de cada església hi havia una gran lluminària: el monument. Era un altar lateral ple de ciris encesos i de palmons presidit per la custòdia daurada amb el Santíssim. Olor de ciris.

La gent hi entrava fent cua i en total silenci. Alguns, com els meus pares, s’agenollaven un moment per resar però altres simplement passaven mirant com qui visita un museu. Era una de les poques activitats que es podien fer aquella tarda: “visitar monuments”. Però valia la pena. Era impressionant el contrast de la llum del monument amb la misteriosa foscor o penombra de la resta del temple amb la visió fantasmagòrica de les imatges dels sants tapades aquells dies amb un drap morat. I també descobrir la bellesa de la seva arquitectura: les fumades voltes romàniques de Sant Pau, els impressionants arcs gòtics de Sant Just i Pastor i de l’església del Pi…

A l’entrada de les esglésies unes dones venien poms de farigola florida. La mare sempre en comprava i la guardava per tot l’any. Aquella aromàtica farigola de dijous sant era molt bona per fer sopes i tisanes remeieres.

Divendres sant: silenci i processons

El divendres era també festiu i l’ambient del carrer era el mateix però sense visitar monuments. A la ràdio solament donaven música clàssica de caire trist.

Algunes parròquies feien processons al carrer, generalment silencioses. Era impressionant la processó de Sant Pau passejant el gros Sant Crist per aquells carrerons del Raval, que aleshores se’n deia “Barrio Chino”, plens de prostíbuls i “pisos d’habitacions”. Dels seus balcons en sortien dones senyant-se devotament quan passava la creu.

I a casa l’olor del bacallà amb samfaina i panses del dinar era un clàssic. No era cap sacrifici, era una festa.

Dissabte sant: esclata el soroll

Aleshores no se’n deia dissabte sant sinó dissabte de glòria i a les 10 en punt del matí s’acabava el silenci de la setmana santa. Sonaven canonades al castell de Montjuïc i aquest era el senyal perquè els nens féssim una “cassolada”. Sortíem als balcons amb tapadores i pots fent el màxim de soroll.

Les ràdios tocaven al·leluies i músiques alegres i anunciaven estrenes de pel·lícules: les clàssiques estrenes del “sàbado de gloria”. Era un dia laborable i molt actiu. Després dels silencis de setmana santa la vida tornava a renéixer. Les botigues s’omplien, sobretot les pastisseries. Calia estrenar per Pasqua i encarregar la mona.

Alguns locals o bars proletaris del Raval eren seu de Cors Clavé i a la tarda desfilaven tocant timbals i trompetes, enarborant orgullosos l’estendard del seu grup i els emblemes tradicionals: grosses culleres, forquilles, graelles i altres estris de fusta de mida gegant. Eren treballadors que en un ambient fraternal sortien a fora dos cops a l’any –per les dues pasqües- a algun poble dels voltants, a passar la festa i cantar-hi caramelles. El dilluns tornarien a desfilar triomfants mostrant conills, pollastres, botifarres i grossos pans de pagès penjant dels estris de fusta.

Pasqua: alegria i olor de xocolata

La Pasqua ja no era setmana santa, era una gran festa, com Nadal, que durava dos dies. Oficis cantats a l’església, estrena de roba, copiosos àpats familiars, mones, visites dels padrins, petites excursions a fora per olorar la primavera, caramelles als pobles…

Recordo l’alegria d’aquest dia i l’olor que m’ha quedat a la memòria és la dels grossos ous de xocolata que solien portar les mones.

 

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

4 comentaris

  1. Els olors, la llum, i sobretot els sons d’una banda sonora personal.
    Nosaltres, que anem mirant (alguns sentint) el mòbil pel carrer, no sé pas què recordarem!

  2. Felicitats pel teu magnífic article. M’afegiria a gaitebé tots els tecords que comparteixo. A vegades em pregunto com deu ser la Setmana Santa ara. Però t’has descuidat una cosa dela palmons del Diumenge de Rams: la cua, obtinguda picant a terra amb gran energia per fer soroll. Jo feia cues molt llargues destrossant almenys la tercera part del palmó

    • Joan Serrat Montfort

      Gràcies Joan. És emocionant que les Pàgines Viscudes arribin als Estats Units. Sí que picava el palmó a terra però a casa en déiem “fer escombra”. L’actual Setmana Santa de Barcelona és ben diferent. El dijous Sant és laborable i per la Rambla i el Passeig de Gràcia no hi ha silencis sinó una immensa riuada de turistes que gairebé no deixen passar. De Divendres Sant fins al dilluns, que són festius, hi ha un gran èxode dels barcelonins que passen el cap de setmana a fora.

  3. Deus tenir raó amb això de l’escombra. És que la meva mare era castellana i a casa parlàvem aquesta llengua. Com que hi havia immersió total a l’espanyol a l’escola, jo vaig aprendre totes les llengües que parlo als llibres i he parlat sempre amb accent propi. Aquí, encara que els mexicans em cauen simpàtics, em nego a parlar la seva llengua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.