Inici » Pàgines d'ara » Ara que tinc 80 anys

Ara que tinc 80 anys

Ara que tinc 80 anysEls vaig fer el més passat i la veritat és que impressiona tenir 80 anys, són molts anys.

Recordo que quan era nano —i fins i tot, quan era jove— una persona de 80 anys em semblava un ésser exòtic, distant, a qui s’havia de parlar d’una determinada manera. I ara que sóc jo qui els té em sento el mateix d’abans. Però ho sóc el mateix d’abans? Sí, ja ho sé, el mirall em diu que no, però no em refereixo a això. Abans ho tenia tot més clar: les coses eren blanques o negres, bones o dolentes, s’hi havia d’estar a favor o en contra… I ara m’he tornat més dubitatiu, veig el món més complex, més polièdric, amb més maneres de veure les coses. És això l’experiència?

M’estic remirant altra vegada el gran puzzle de 16 peces que tota la colla —la Montse i els fills i néts— em van dedicar el dia del meu aniversari. Cadascú va fer una peça posant-hi fotos o dibuixos i un escrit.

Llegint els escrits em sorprèn que anècdotes que jo ni recordava, coses fetes sense donar-hi importància, hagin quedat gravades en la memòria de fills i nets.

Per exemple un fill em recorda que quan ell tenia 6 anys me’l vaig endur en un viatge de feina. Em diu que es va sentir molt gran de poder venir a un viatge tan insòlit de només nosaltres dos, tot el dia al 2CV i dinant en una fonda.

La meva filla em recorda que l’any passat, en una tarda tramuntanada d’estiu a la platja del Port de Llançà, vaig aprendre a fer volar estels. Algun fill o net em va passar el fil i vaig notar com el vent tibava i m’exigia un punt de concentració i agilitat per mantenir l’estel enlairat. Les vegades que ho havia explicat als alumnes citant les forces implicades en la sustentació d’un estel, dibuixant vectors… però no ho havia fet mai.

Un net se’n recorda de que quan ell tenia 10 anys el vaig acompanyar a pescar a les roques. Ara jo penso que més aviat va ser ell el qui tenia cura de mi dient-me: “avi no caiguis, posa el peu aquí, agafa’t a aquesta roca…”

Una neta de 6 anys em diu que quan ve a casa a dinar sempre li deixo escollir el menjar més bo. No m’hi havia fixat. I els altres nets em recorden trobades a la platja, experiments que es veu que alguna vegada els hi vaig fer, el mineral que algun dia els hi vaig ensenyar…

També m’hi han escrit un text de Josep Pla sobre l’art d’envellir. M’ha agradat i en prenc nota. Cal mantenir-se encuriosit, tenir alguna il·lusió, per petita que sigui, posar interès en alguna activitat…

Són ja 48 els anys que hem viscut junts, em diu la Montse. Quin munt de records! Quan hi penso no sóc capaç d’explicar tot el que sento.

I com qui repassa les jugades d’un partit ja acabat, penso en la meva vida professional. Més de 40 anys donant classe en 6 instituts de 6 poblacions diferents. Quantes cares adolescents cada any renovades, quantes coses ensenyades que ben segur ja han oblidat, quants experiments i pràctiques de laboratori, quants fulls ciclostilats, quants exàmens corregits, quants quilos de guix convertits en pols a la pissarra…

Però ara, mirant les fotos de fills i nets, penso que són ells la millor jugada, la creació més important, la que dona més goig. Per això quan el dia de l’aniversari em van demanar que parlés, fent meves unes paraules de Sant Pau als seus deixebles, els hi vaig dir: “vosaltres sou el meu goig i la meva glòria”.

Sobre Joan Serrat Montfort

Químic, professor d'institut jubilat. Vaig néixer a Barcelona l'any 33 però durant la guerra i postguerra vaig passar llargues temporades en un poblet de l'Alta Anoia. He treballat i viscut a Barcelona, Hospitalet, Onda (País Valencià), S. Feliu de Llobregat, Banyoles, Girona i, des del 78, a Salt. Soc pare de 4 fills i avi de 6 nets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *