Anar de “veraneig”

Un cop passada la postguerra era molt ben vist “veranejar”. Moltes famílies de Barcelona venien a El Masnou i sobretot a Ocata, a passar l’estiu. Alguns tenien una casa, una torre, i d’altres llogaven un apartament. Tanta importància es donava a aquests “veranejants”, que al final de l’estiu, el 23 d’Agost dia de Santa Rosa, es feia una gran festa al Casino. Tinc entès que venia un tren especial de Barcelona amb tot de gent vestida de gala i, alguna vegada, havien posat una catifa des de l’estació fins al Casino perquè les senyores no s’embrutessin els vestits… és clar, aleshores els carrers no estaven asfaltats !

A principi dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes. (Ell i el tiet Bernabé tenien molta tirada a aquell poble, l’oncle havia estat treballant allí després de la guerra, i alguna vegada havien anat allà en bicicleta). Així dons, varem agafar l’autocar de línia i ens varem dirigir directament a la cala Sant Francesc. Un lloc tranquil, no hi havia ni una casa, amb la sorra neta i l’aigua transparent. Hi havia unes quantes tendes de campanya però suficientment espaiades per no molestar a ningú. Allà vam passar la nit del lloro. Hi havia un grup de nois que van estar tota la nit passant en fila índia per totes les tendes cantant :

Un camello Uu Uu Uu
dos camellos Uu Uu Uu
tres camellos Uu Uu Uu
y pasó una caravana Uu Uu Uu

Quan ja s’havien cansat i era tot en silenci, va descarregar un xàfec d’estiu amb llamps i trons, varem haver d’aixoplugar-nos en el “merenderu”. Allà ens hi varem trobar tots, també els nois dels camells. Hi havia un matrimoni de Barcelona que la dona no parava de rondinar i el marit li deia –No volies anar de “veraneig” ? Dons apa!!!. L’endemà la mare, la tia i el nen petit van dir que ja en tenien prou, van agafar el tren i  van  tornar a casa. El tiet, el pare, mon germà i jo varem estar uns dies més. Vam pujar al castell , hi havia un bon tros de pujada, tot el camí estava ple de figues de moro. Des del forat que hi ha en el castell es veia , i encara es veu, tot el poble. Un amic del pare li havia parlat d’una pineda situada quasi al centre de Blanes, al costat de la platja. Era una gran extensió de pins, la majoria joves, com de 2 metres d’alçada i alguns grans. Vam improvisar una tenda i ens hi varem estar uns quants dies. Quina delícia, allò era el Paradís, no hi havia ningú mes tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!

L’any 1953 va esser l’ultim any que varem anar a Blanes. Mon pare va comprar una tenda campanya de les que feia servir l’exèrcit, els pals eren gruixuts i de fusta, i tot plegat pesava una tona, però un cop muntada era ampla i còmode. Aquell any, a més a més de nosaltres, hi havia una família de francesos i molt lluny un campament del “Frente de Juventues” que ni els veiem, només sentíem la trompeta i quan cantaven el “Cara al sol”.

Algunes vegades penso que vaig ser molt afortunada de poder conèixer i gaudir d’aquella part de la Costa en “estat pur” abans que el convertissin en un lloc impersonal i lleig.  Fa uns quants anys, vaig tornar a aquella pineda, quasi no quedaven pins, tot eren edificacions i càmpings. Quina pena!!