A la Universitat amb corbata

Mirant en una revista fotos de manifestacions estudiantils del primer terç del segle XX (l’època en que estudiava Josep Pla), em va fer gràcia veure que els estudiants universitaris eren tots nois i anaven molt ben vestits i amb barret, fins i tot quan corrien perseguits per la policia.

Quan jo estudiava Química, a la dècada dels anys 50, a la Universitat de Barcelona ja hi havia noies. Eren nombroses a Filosofia i Lletres, no tant a Farmàcia i molt poques a Química, no arribaven al 10 %. Els nois no portàvem barret però de mudats sí que hi anàvem. Tots amb “trajo” gris o marró, camisa blanca o molt clara i corbata; i a l’hivern abric llarg o gavardina sobre l’americana. I tots amb sabates ben llustrades. No es veia cap caçadora, anorac o jersei, ni “esportives” que encara no s’havien inventat.

Es veu que la corbata era un distintiu molt important, una mena d’icona social, perquè a mi una vegada em van expulsar d’un examen per no portar-ne. Era un dia de juny i feia una calor horrorosa. Jo anava amb americana però amb una camisa de coll obert que muntava sobre l’americana (era moda) i sense corbata. L’examen el vigilava un horrible professor que parlava com si declamés i que en els seus discursos intercalava constantment l’adverbi “realmente“. Hi havia alumnes seus que s’entretenien comptant-los. El rècord estava en 47.

Quan em va veure sense corbata es va exaltar i amb la seva veu declamatòria va dir: “Realmente eso no se puede tolerar. Hemos de velar por el respeto i el prestigio de la universidad. Si usted no tiene 25 pesetas para comprarse una corbata, yo se las doy y vaya allí enfrente a los almacenes El Aguila a comprar-se una. No puede usted presentarse asi“.

Vaig sortir escorregut. Per sort em vaig trobar a la porta un company que em va deixar la seva corbata i vaig tornar a entrar. Aleshores em va prendre el pel: “¿Ya está usted de vuelta? Realmente es admirable como saben espabilarse cuando se les exige”.

Tot i que en algunes classes s’hi poguessin produir aldarulls i manques de respecte fetes de forma col·lectiva i anònima, el tractament individual als professors era d’un respecte exagerat. Ens dirigíem a ells en castellà dient-los: “perdone, doctor”. Si, per exemple, estàvem asseguts en un banc del pati i passava un professor ens aixecàvem per dir-li: ”buenos días, doctor” . I ara em ve a la memòria la bronca que ens va clavar un professor a un grup d’estudiants –quatre o cinc- que estàvem al pati de ciències esperant notes i entreteníem l’espera i els nervis jugant “a la ratlleta”, o sigui tirant monedes per veure qui l’acostava més a una ratlla del terra. Qui guanyava se les quedava totes. Ens va dir: “se comportan ustedes de una manera impropia de universitarios; si están nerviosos lean o conversen o hagan algo digno de lo que son”.

En aquell temps per avisar el final de la classe, en lloc d’un timbre, hi havia encara el costum potser medieval de “donar l’hora”: Venia el bidell, trucava a la porta, obria una mica i deia “doctor, la hora”.

Entre els patis de ciències i lletres hi havia un bar, que era gairebé un subterrani. S’hi fumava molt i l’aire era espès. Però, cosa curiosa, les noies no hi podien fumar. Estava prohibit. Es veu que les autoritats acadèmiques consideraven que una noia fumant en un bar mostrava una actitud provocativa i que se la podria confondre amb una meuca.

“Realment” l’ambient de la Universitat ha canviat molt. Per sort.