Pàgines viscudes La veu de l'experiència, la veu dels més grans
Jo era molt petit –tenia prop de 6 anys quan va acabar la guerra- però vivia a Barcelona i dels bombardeigs encara en tinc memòria. De tantes vegades que la vaig sentir encara recordo la veu radiofònica repetint allò que tant atemoria tothom:
Atenció,barcelonins!
Hi ha perill de bombardeig, aneu amb calma i serenitat als vostres refugis.
La Generalitat de Catalunya vetlla per vosaltres
de seguida se sentien les sirenes que semblaven udols o plors llastimosos. I si era a la nit se n’anava la llum i tota la ciutat quedava a les fosques. Solament s’il·luminava el cel amb els reflectors que intentaven descobrir els avions i enlluernar-los. Simultàniament començaven les detonacions: els canons antiaeris que sonaven com coets dels grossos i les bombes com trons molt forts de so més llarg i greu.
I si les bombes queien a prop se sentia com un xiulet i després una explosió tan forta que feia tremolar la casa i els vidres. El bombardeig durava potser un quart d’hora. Després es feia un gran silenci i aviat es començaven a sentir les ambulàncies. Al cel s’hi veien els nuvolets blancs i rodons que havien fet els antiaeris. Venia la llum i la radio deia:
Ciutadans: ha passat el perill.
Podeu tornar a les vostres llars.
La Generalitat vetlla per vosaltres
Però algunes vegades, com que els avions venien de Mallorca, a mitja hora de vol, acabat de dir això començava un nou perill de bombardeig. En aquells mesos de finals del 38 en deuria viure molts de bombardeigs, però no recordo haver passat terror. Era massa petit per ser conscient del perill i estava al costat dels pares que dissimulaven davant meu la seva por.
Vaig tenir també la sort de no presenciar morts, ferits o escenes d’horror. Potser la cosa més terrorífica va ser, a la botiga que tenia el meu pare, sentir un home que parlava d’una bomba que havia caigut a la Gran Via, prop del cine Coliseum, que havia matat molta gent i que havien quedat restes humanes penjant dels arbres.
Però d’alguns bombardeigs sí que en tinc un record especial. Per exemple d’un diumenge al matí que el pare em va portar a passejar al Parc de la Ciutadella i em va dir que entraríem al Zoo a veure els animals, si és que encara en quedaven. A mi això em feia molta il·lusió però quan ja entràvem al parc van sonar les sirenes. El pare em va agafar a coll i es va posar a córrer fins a refugiar-se a l’entrada d’una casa prop del parc. Vaig veure molta gent que també corria. Va caure una bomba a dins del parc, no gaire lluny d’on érem. Vam veure un gran núvol de fum o de pols i quan vam sortir el carrer estava ple de branques d’arbre.
En una altra ocasió ens trobàvem a la botiga del carrer Sant Pau. Van sonar les sirenes i vam anar a refugiar-nos a la botiga de davant de casa, ja que, segons el pare, la casa era de pedra i semblava més forta que la nostra. Era una sastreria –Can Sevi- propietat d’uns jueus sefardites. La portaven un home, el Sevi, i una dona vella, alta, molt prima i arrugada, sempre vestida de negre, que deuria ser sa mare. Ens vam arraulir tots al fons de la botiga, recolzats a la paret mestra, excepte la dona vella que es va quedar al mig de la botiga, dreta i amb els braços estesos. Van començar a caure bombes i aquella dona es va posar a cantar en una llengua estranya. Jo me la mirava i em va impressionar molt. Van caure dues bombes més a prop que van fer tremolar la casa i ella cantava encara més fort amb els braços estesos i mirant enlaire.
També m’ha quedat a la memòria un bombardeig de nit que vam passar sols, la mare i jo, al pis del carrer Casanova. Tot estava fosc i se sentien les sirenes i les explosions. La mare, perquè no tingués por, em deia: “són els antiaeris”. Però jo, que els distingia molt bé, li anava dient: “no, aquesta és bomba, aquesta també…” De sobte va caure una bomba molt a prop, la casa va tremolar i la mare em va abraçar com intentant tapar-me amb el seu cos i vaig sentir que cridava:
Criminals !
Aquell crit de la meva mare m’ha vingut al pensament moltes vegades. A casa no anaven a favor ni dels uns ni dels altres. Tots mataven. Tots eren dolents. La mare deia pocavergonyes als anarquistes que cremaven les esglésies i mataven els capellans i criminals als franquistes que ens tiraven bombes matant criatures. A casa només volien que s’acabés la guerra, aquella maleïda guerra.
Joan: Gràcies de debò pel magnífic article. M’indigna molt veure com hi ha tanta gent no volen saber res d’aquells temps i la postguerra. El meu avi, un immigrat nascut al Regne de València, va morir per una bomba llençada per un avió italià que va caure a l’edifici de la Lactància municipal, a la Granvia. No hi havia cap estructura d’interès militar als voltants. La Lactància va ser sobretot fins temps recents una maternitat, però segons em va explicar el pare, durant la guerra distribuia llet per als nens, que no era fàcil de trobar. L’avi era un treballador modest que feia el que calgués. La bomba sembla que el va tocar directament. El pare em va dir que al taüt havien posat les seves restes ditre un sac. Fora del sac només hi havia el cap, miraculosament preservat, amb un llaç blau que tancava el sac al voltant del coll. Després d’acabar la carrera, jo primer em volia dedicar a l’obstetrícia i em vaig poder ficar de voluntari per uns mesos a l’entitat, que tornava a funcionar com una maternitat. Vaig intentar parlar de l’avi amb algú, però ni tan sols sabien que havien estat bombardejats.