Articles de l'any 2017

Els meus amics refugiats

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

LLEGIR MÉS »

Microcosmos del carrer on jo vivia

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..

LLEGIR MÉS »

Vida sana

Botifarra amb seques

Vida sana, és sortir el diumenge d'excursió. Caminar sense donar puntades de peu a les llaunes buides que anem trobant i dir bon dia a tots els qui també van a fer salut, encara que portin els auriculars a les orelles, o vagin mirant el mòbil. Dinar a un lloc rústic ple de cotxes on costa trobar-hi taula però pots demanar un plat de seques amb botifarra, escalivada, costelles amb all i oli, un porró de vi, postres de la casa i un "carajillu". Un dia sa i ben aprofitat.

LLEGIR MÉS »

Recordant aromes i silencis de Setmana Santa

Palmó

Recordo aquelles setmanes santes de quan era nen, pels anys 40 a Barcelona... Diumenge de Rams, ben mudats, olor de palmes i palmons. Dijous sant, cines tancats, esglésies obertes i monuments; silenci i olor de ciris i de farigola florida; Divendres Sant, silenci i processons i a casa olor del bacallà amb samfaina. Dissabte de Glòria, esclata el soroll; canonades, picades de cassola i Cors Clavé. I finalment, Pasqua, gran festa, alegria i olor de xocolata

LLEGIR MÉS »

Enterrament de la sardina

Enterrament de la sardina

El dimecres de cendra, la mare ens comprava una sardina, la lligava amb un fil i la penjava amb una canya. Anàvem contens a un descampat, fèiem una cerimònia i enterraven la sardina. El dijous gras, era costum de fer una truita, anàvem a berenar a la muntanya tots el veïns. Per Setmana Santa, estava prohibit fer cinema i era costum visitar les esglésies amb una mantellina negra. A mi, m'indignava el gran dictador ''bajo palio'' , com si fos un Déu i cantar cada dia el Cara el Sol

LLEGIR MÉS »

Quan no teníem telèfon

telèfon antic

En aquest temps de mòbils i WhatsApp, deixeu-m evocar els temps sense telèfons, quan anàvem a trucar a la centraleta o la telefònica. Durant la Guerra, al poble, amb l'àvia, recordo la il·lusió que em feia quan passava l’home de la centraleta dient: Teniu avís de conferència de Barcelona!. Més endavant, quan esperàvem el segon fill i no teníem telèfon a casa, recordo l'angúnia que vam passar el dia del part. Aleshores, malgrat no fer servir el telèfon, no estàvem incomunicats: fèiem servir un potent mitja de comunicació que ara no està de moda: les cartes. Com anava cada dia a Correus a tirar la meva carta i com vigilava la bústia de la pensió per si arribava la d'ella! . Amb les cartes més que notícies es transmeten sentiments.

LLEGIR MÉS »

Vivències d’acampada

Jo tenia una botiga d'aliments naturals. Es va formar un bon equip de joves i parlaven de les excel·lències de la vida macrobiòtica. La gent es trobava més bé Jo, em vaig aprimar 15 kg i mai més vaig engreixar-me. Es va organitzar una acampada i vaig anar-hi amb els dos fills i dos hàmsters. El poble era encantador amb un riu amb agües cristal·lines farcit de crancs i peixos petits. Era un jovent molt dinàmic, però cada dia hi havia el mateix arròs integral i algues kumbu per menjar i els nens var començar a protestar. Van demanar una mica de pa amb tomàquet...

LLEGIR MÉS »

Un gall de ferro

Gall de ferro

Potser si el gall de ferro ho hagués volgut, una fada l'hauria transformat en un gall amb plomes i cresta i ara, tothom li agrairia el seu cant matiner . Però ell, va voler ser dalt de tot, ser important, de ferro, es va creure infinit.. Ara, està oblidat i tan rovellat que la força del vent ja no el pot fer girar per veure d'on bufa, i si un dia el treuen per fer una torrassa més moderna, ningú no s'adonarà que ja no hi és.

LLEGIR MÉS »

Davant d’una porta vella

Porta vella

Davant d'una porta esbalandrada i desballestada hom es pregunta sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d'un tipus de vida que havíem viscut. No voldria que això semblés una lamentació. Cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l'horitzó. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Davant d'una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret. Em doldrà el dia que la veuré a terra.

LLEGIR MÉS »