Et deixaré casa meva mentre s'arregla la teva. Dona les mans i un somriure a qui t'ofereix la seva llar i quan retornis al teu niu, recorda'm com a un amic a qui no li deus res.

El Diego va ser acollit per uns oncles meus, pagesos del poble. Va ser el meu primer mestre de castellà. Ens ajèiem a l'hort amagats sota les cols per mirar els avions de guerra. El Carlos era l'únic que sabia conversar en francès al meu batxillerat. Als 5 anys va emprendre el camí a peu cap a França en aquell tràgic exili del 39. Refugiat a la platja d'Argelés, sentia una gran antipatia als francesos. Ells són exemples de bon i mal acolliment dels refugiats de la nostra Guerra Civil. El que està passant ara amb els refugiats de la guerra de Síria és vergonyós. On és el progrés?

El carrer on jo vivia era com una menuda vila. L'Emília, en Quimet, en Miliu, la sra Maria, la Doloretes, la Teresina, les dones d'en Jesús.. Tots aquests personatges i d’altres érem una gran família. Quan a l’estiu al caient de la tarda el sol es fonia darrera les muntanyes i l'aire corria fresc i lleuger, tots sortíem al carrer a gaudir de la fresca fins l'hora d'anar a dormir. Quan era la festa del carrer, tot el veïnat hi prenia part, es guarnia el carrer, fèiem xocolatada, carreres de sacs i a la nit el vals de les espelmes; era d'allò mes bonic..