Quan va passar l'avió i va deixar caure les bombes que duia, la mare ens va agafar el meu germà i a mi i els tres cap a sota la taula del menjador que va quedar plena de vidres trencats i pintura del sostre. Nosaltres, vivíem al 8 del carrer i el 12 va desaparèixer en rebre de ple l'impacte de la bomba ; era un forn de pa amb vivenda, d'un matrimoni amb dues filles. Van morir tots quatre. Amb el meu germà i el cosí en sortir de l'escola ens enfilàvem i entremig de les ruïnes, miràvem, tocàvem però no agafàvem res .El que més m'atreia, eren unes fotos de dues nenes somrient. Han passat molts anys, però els records no se'n van. Encara queda la ràbia
LLEGIR MÉS »Articles del mes de maig 2016
El meu paisatge
Tots tenim un paisatge preferit que sentim nostre i estimem més que els altres. Els paisatges han ajudat a ser com som. Jo sóc del Pla d’ Urgell i estic acostumat a les planures amb postes de sol llargues i de mil colors. Aquí sembla que el sol no se’n vulgui anar. La plana d’ Urgell sobrepassa els límits de la comarca. Abans d’arribar-hi l’aigua la plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. La mà de l’home ha convertit la plana agresta i dura, en quelcom rialler, alegre i fàcil d’habitar. A mi m’agrada molt la plana d’ Urgell, amb els seus cultius, les seves sèquies i canals, els seus colors, les seves boires, els seus freds i les seves calors, els seus arbres i les quadrícules del seus cultius.
LLEGIR MÉS »L’home del sac
Quan jo era petit, molta gent feia servir l'home del sac per amenaçar la quitxalla perquè fossin bons minyons... Sempre ho he trobat de mal gust, repugnant i força impossible. Segons la "cultura popular", aquest personatge, ficava nenes i nens dins un sac per després aprofitar-ne el greix. L'home del sac, mai no em va fer por, però si que me'n feien les ments malicioses que el van crear.
LLEGIR MÉS »Els violins
Catalunya, és com un violí d'una sonoritat perfecta, excel·lent. En mans dels millors violinistes seria, senzillament, insuperable. Però Catalunya, en aquests moments, és com un violí sense música.
LLEGIR MÉS »Quan era petit…
En Miquel s'estrena el blog, amb textos breus. Reflexions simpàtiques de quan era petit i volia entendre el món
LLEGIR MÉS »