Inici » 2016 » març

Articles del mes de març 2016

Podem comunicar optimisme?

pessimisme-optimisme

Quan et fas gran, tens el perill de tornar-te una persona escèptica, malhumorada i pessimista. Crec que al envellir, hem de ser prou valents per no caure en aquest pou de pessimisme. Som uns afortunats. Arribar a vell és una sort i tenim la responsabilitat de transmetre optimisme i esperança al nostre entorn. Els anys que hem viscut i les experiències sofertes, ens permeten donar fe que el món i la societat milloren encara que no ho sembli. Vist amb perspectiva, el progrés humà és real i la gent gran en som testimonis. Hem de pensar que a poc a poc, el progrés arribarà a tothom i la gran família humana treballarà unida per acabar amb les guerres, abusos i discriminacions i per combatre el dolor humà en totes les seves formes. Hem de creure que això és possible i col·laborar -hi personalment i socialment.

LLEGIR MÉS »

Cunitas blancas

Relaxing

Vaig ingressar a Cunitas Blancas. Em tenien que operar de les cames per aconseguir caminar. Tenia tretze anyets. El metge es deia Roviralta i era un doctor molt bo. Per mi van ser uns anys bastant amargats. La monja li deia a la mare que jo era una ploramiques... sempre he tingut al·lèrgia a les monges. Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la Maria. Els nostres llits estaven de costat. Ens varem fer amigues íntimes, Les nostres mares també i érem com una família. Ara ens hem retrobat. Tan ella com jo, ja som àvies, ella besàvia. No ens hem vist. Ens truquem de tant en tant i recordem els nostres temps. Tinc la il·lusió d'anar a passar uns dies amb ella.

LLEGIR MÉS »

Un record trist

El tifus es va endur el meu cosí

En les nostres pàgines de la vida consten records alegres però també de tristos. Avui n'explicaré un de molt trist per a mi, el meu primer trobament amb la mort, quan jo tenia nou anys. La mare ens va dir, que el nostre cosí d'onze, amb qui ens aveníem i jugàvem molt havia agafat el tifus. Un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure'l al seu llit de malalt. i al cap de poc vam saber que s’havia mort. Recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare. Avui dia ningú es mor d'aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.

LLEGIR MÉS »