Vaig ingressar a Cunitas Blancas. Em tenien que operar de les cames per aconseguir caminar. Tenia tretze anyets. El metge es deia Roviralta i era un doctor molt bo. Per mi van ser uns anys bastant amargats. La monja li deia a la mare que jo era una ploramiques... sempre he tingut al·lèrgia a les monges. Allà hi vaig conèixer una altre joveneta, la Maria. Els nostres llits estaven de costat. Ens varem fer amigues íntimes, Les nostres mares també i érem com una família. Ara ens hem retrobat. Tan ella com jo, ja som àvies, ella besàvia. No ens hem vist. Ens truquem de tant en tant i recordem els nostres temps. Tinc la il·lusió d'anar a passar uns dies amb ella.

En les nostres pàgines de la vida consten records alegres però també de tristos. Avui n'explicaré un de molt trist per a mi, el meu primer trobament amb la mort, quan jo tenia nou anys. La mare ens va dir, que el nostre cosí d'onze, amb qui ens aveníem i jugàvem molt havia agafat el tifus. Un dia ens digué que volia acompanyar-nos a veure'l al seu llit de malalt. i al cap de poc vam saber que s’havia mort. Recordo la pena que vaig tenir, com també la pena que em feia la seva mare vestida tota de negra i el seu pare, que era metge, i que tothom comentava que estava doblament trist, com a metge per no haver-li sabut salvar la vida, i com a pare. Avui dia ningú es mor d'aquesta malaltia. Llavors sí, fa uns setanta anys.