Inici » 2014

Articles de l'any 2014

El meu gat Tito

El meu gat Tito

Un dia clar i transparent, vas formar part de la família. Mai havia somniat tenir una cosa tan deliciosa com tu. Eres petit, ros, pèl llarg i uns ulls verds. M'observaves amb curiositat, jo vaig sentir dintre meu un gran desig d’estimar-te, en aquell moment va néixer una empatia entre nosaltres. Vas fer les mil i una entremaliadures. Un matí em va estranyar que no vinguessis. Tu volies la llibertat, però la llibertat té un preu i les seves conseqüències...

LLEGIR MÉS »

El Calderí

El Calderí, el tren de Mollet a Caldes

A l'estació de Mollet, arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís marca el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora del comerç i la indústria. La pols dels anys pot tapar les vies, però no pot esborrar el record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes.

LLEGIR MÉS »

El Cassi

Goigs del home del sac

L'home del sac m'ha portat records de la meva infantesa. La mare em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi. Era l'agutzil de l’Ajuntament , molt bona persona, però com que la quitxalla l'escridassava quan el veien amb la trompeta, ell els espantava dient-los que se'ls emportaria si no eren bons minyons. En aquell temps, a Mollet, els avisos de cobrament d'impostos i d'altres ordres, s'anunciaven a través de la trompeta del Cassi. Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava,si el cobrament del rebut de l'aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu...

LLEGIR MÉS »

La papereta de la consulta

Consulta Catalunya 2014

Avui m'ha arribat la papereta per votar el 9N. Tinc 81 anys i mai he pogut demanar amb un vot la independència de la meva pàtria. Ni ho van poder fer els meus pares ni els meus avis com els hauria agradat. Sempre semblava una utopia irrealitzable. No sé com acabarà la cosa . Em dol que es prohibeixi un acte tan democràtic com un referèndum. Quants conflictes territorials s'haurien evitat amb un simple referèndum? Vull ser optimista i penso que un dia o altre les persones seran més importants que les lleis antigues i els drets de conquesta.

LLEGIR MÉS »

La JOC

De joveneta estava molt dolguda amb el món que em tocava viure. A la JOC, vaig conèixer la Lolita Martinez, molt acollidora i plena d’amor. Em van proposar de formar part del comitè. Moltes coses van canviar. Em sentia útil i estimada. En aquella època es van aconseguir moltes millores i vaig descobrir la verdadera església. Ara, amb el pas de moltes primaveres, tot allò que varem aconseguir, no ha servit de res. Tenim una crisis a sobre nostre que no hi ha qui l'entengui; els mandataris cada dia més podrits, i els pobres i obrers cada dia pitjor, sense treball i molts sense vivenda.

LLEGIR MÉS »

El tren del record

Come back home

Tenia 11 anys. M’acompanyava el pare, una maleta vella de fusta plena de roba que el pare ja havia fet servir anys abans, un vell baül ple de coses personals, un matalàs i moltes expectatives, força il·lusions i una mica de por. Marxava definitivament del lloc de la meva infància: el petit poble de Castellnou de Seana. Sempre que torno al poble i passo per davant de la casa on vaig néixer, no puc deixar de sentir una nostàlgia immensa i una espècie de malenconia de la meva infància. Aquell és el meu poble!. Records i més records! No s’acaben mai si et poses a recordar... El poble fa la gent, la gent fa el poble i tots junts fem aquesta terra

LLEGIR MÉS »

La Guerra

Granollers , bombardeig Guerra Civil 1938

Vaig viure la Guerra, estudiant .Em va costar molt que m'admetessin. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se. Em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Els trens no funcionaven, el busos no venien. Però érem joves entusiasmats. Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven. No ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis. Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament

LLEGIR MÉS »

El Pla d’Urgell

Canal d'Urgell. (tardor 2006)

M'estreno en aquestes "Pàgines viscudes" i us presentaré la meva petita comarca “el jardí més endreçat del país..." , la Plana d’Urgell. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai!. A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació va ser radical. Aquesta terra, tan plana i breu, que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama..

LLEGIR MÉS »

És dur ser català

Barcelona, 11 de setembre de 2014

Això és el que pensava aquest 11 de setembre, dret, suat, amb samarreta groga i suportant als meus 81 anys el sol ardent i la calor humida d’estiu a Barcelona, per participar en la grandiosa senyera humana en forma de V. I vaig recordar aquells anys de la meva infància quan Catalunya era “el Nordeste Peninsular”.i el català una “lengua vernácula”, que no era present enlloc i ni tan sols podies aprendre a escriure-la. Però miro al meu voltant i l’espectacle m’emociona. La gent ve somrient amb la il·lusió a la cara. Veig els meus nets amb l’estelada. Em sento cofoi de pertànyer a un poble capaç de mobilitzar-se pacíficament, per la llibertat i la democràcia.

LLEGIR MÉS »

Sr. Roger Grau, una lliçó de vida

Rogelio Grau Martín.

El meu pare, Joan Grau, era de Badalona, es va casar amb la Rosalia Martín, i a finals dels anys 20 van marxar cap a França. Allà van esser molt feliços, van tenir una nena i un nen i gaudien d'un afortunat benestar econòmic. Malauradament el dos nens van morir de meningitis. Poc desprès vam néixer la meva germana Aline i jo, Roger. A principis de 1940 França és envaïda per Alemanya i el pare va decidir tornar a Barcelona. A la frontera espanyola es varen quedar la major part dels diners i bens que portàvem i ens canviaren el nom: a la meva germana li posaren Lina i a mi Rogelio, jo tenia uns 7 anys. La felicitat i benestar de Marsella va esser substituïda per la fam de Barcelona.

LLEGIR MÉS »