Inici » 2013 (page 6)

Articles de l'any 2013

Oficis desapareguts

Llaurar amb bous

El nostre avi ensinistrava bous. L’avi comprava els bous joves al mercat del bestiar i els ensenyava a llaurar, a seguir la rasa tirant la regna del barbant i a saber fer la volta en arribar al cap del camp. Un cop ensinistrats, els venia pel doble més o menys del que els havia comprat. Per aquella època,

LLEGIR MÉS »

Obrim portes !

obrim portes

Comença l'aventura d'aquest lloc web. El Pàgines viscudes obre portes en fase de proves. Aquest blog està obert a la participació escrita de la gent gran de casa nostra i té voluntat d'acollir molts i diversos redactors. Hi publicarem històries pròpies per compartir el testimoni i aprendre de les vivències i el coneixement individual de la gent gran. Gent gran? Avis i àvies, iaios i iaies, padrins i

LLEGIR MÉS »

A Barcelona, sota les bombes

Bombes sobre Barcelona, 17 de març de 1938

I si les bombes queien a prop se sentia com un xiulet i després una explosió tan forta que feia tremolar la casa i els vidres. El bombardeig durava potser un quart d’hora. Després es feia un gran silenci i aviat es començaven a sentir les ambulàncies. Al cel s’hi veien els nuvolets blancs i rodons que havien fet els antiaeris.

LLEGIR MÉS »

A la Universitat amb corbata

Es veu que la corbata era un distintiu molt important, una mena d’icona social, perquè a mi una vegada em van expulsar d’un examen per no portar-ne. Era un dia de juny i feia una calor horrorosa. Jo anava amb americana però amb una camisa de coll obert que muntava sobre l’americana (era moda) i sense corbata. L’examen el vigilava un horrible

LLEGIR MÉS »

La vinya de casa

Sarments de vinya

En aquella època a moltes cases del poble feien vi per al seu consum, i una pràctica habitual, ja desapareguda, era que, a les que els en sobrava, el posaven a la venda a granel o en gots, i per fer saber a la gent que tenien vi per vendre, posaven una branca de cep, el que en deien una tòria, sobre la porta d’entrada.

LLEGIR MÉS »

Les carxofes i el refugi

carxofes

I les carxofes... Cada nit,carxofes i suc de carxofes, i sense oli. Les odio. Però no teníem res més. Em recorden també la guerra i els moments viscuts. I aquella primera tristor quan vam tornar a casa i la meva nina estava trencada a terra, sense cap. Les bombes que van caure molt a prop van fer que la ona expansiva obris la finestra

LLEGIR MÉS »

El Paco Paredes

Paco Paredes

A les parets de tots els carrers de Barcelona hi havia dibuixos de la cara d’en Franco pintats amb plantilla. Tants n’hi havia que la gent en deien el “Paco Paredes”. I alguns més valents s’havien atrevit a escriure aquest nom sota els retrats. Sobre això recordo una anècdota que, molts anys després quan jo era professor d’institut, em va explicar fent-se el graciós un bidell del centre que era ex-policia: “-Cogimos un tío sospechoso de hacer pintada

LLEGIR MÉS »

La postguerra amb ulls de nen

La postguerra amb ulls de nen

Quan va acabar la Guerra Civil jo tenia sis anys i vivia a Barcelona. Era massa petit i no m’explicaven el que passava. Però tenia un bon observatori: la botiga del meu pare al carrer Sant Pau. A una botiga hi entra molta gent: clients, viatjants, veïns, amics del pare… i en aquells temps s’hi tenien moltes converses que jo, fent veure que jugava escoltava embadalit

LLEGIR MÉS »

Passejant amb l’àvia per Google Street View

L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitoria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat,

LLEGIR MÉS »