Inici » 2013 (page 4)

Articles de l'any 2013

El porró

Porró de vi

El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.

LLEGIR MÉS »

Una porta que s’obrí al món

Una porta al món

Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents.

LLEGIR MÉS »

Tres veïnes i la guerra

Tres veïnes i la Guerra

Sóc la Mercè. Tinc dinou anys. Visc al número quatre de la travessia Sant Fruitós. Ara li han canviat el nom i es diu carrer Sunyol. Fa un any que em vaig casar amb el Nasi. Encara no tenim fills i vivim amb els sogres. Jo treballo a la fàbrica de Cal Vinyes. Ell és fuster. Ara ha començat la guerra i el meu sogre ha dit al seu fill que si no hi va voluntari, no és home… Ell no en té cap ganes, però al seu pare li diuen “El Ràbia”. És de la FAI.

LLEGIR MÉS »

La Colònia

L'Ametlla de Merola

En Valentí i la Carme vivien a la mateixa Colònia, un llogarret amb cases iguals pels treballadors de les fàbriques tèxtils. Tot pertanyia a l´amo de la fàbrica. Van casar-se (com moltes altres parelles que es formaven a partir d´aquesta estreta convivència) . La fàbrica funcionava amb una turbina. La roba es rentava al safareig públic. Hi havia el safareig dels vius i el dels morts. El “sereno “ era el despertador dels treballadors, a les 5 del matí, gelats de tant fred…I van sobreviure i eren feliços, tanmateix !

LLEGIR MÉS »

La persecució del català a la postguerra

Habla español

Es van canviar els noms de tots els carrers i d'alguns pobles. Semblava que es volia fer invisible el nom de Catalunya. En els “partes meteorológicos” de la ràdio en deien “el Nordeste Peninsular”. Tots els funcionaris van haver de firmar el “enterado” d’una circular que deia que serien expulsats si parlaven en català a la feina. Per això quan vaig fer la mili hi havia nois catalans, universitaris com jo, que escrivien en castellà a la seva xicota catalana. Però malgrat tot el català va resistir.

LLEGIR MÉS »

Una escola de poble

Alguns companys d'escola. Anys 50 a Vilobí d'Onyar

L’escola del meu poble era com el que seria ara una escola rural: hi havia tres classes diferents, la de les nenes, la dels nens i la de pàrvuls. A la classe dels nens hi anàvem tots els nens del poble de 6 a 14 anys. Els de diferents cases de pagès arribàvem sempre un quart abans. Nosaltres mateixos agafàvem les claus d’un armariet i obríem l’escola i, quan feia fred, enceníem l’estufa, de manera que quan arribaven la resta de companys i el mestre, la classe ja era calenta

LLEGIR MÉS »

Valenta com una estrangera

Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona eren molt esperades, tenien nom. Amb una faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Una Sra. va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot, no els para res!

LLEGIR MÉS »

Les remors d’un poble

Prats de Rei (l'Anoia), cap a l'any 1946 o 1947.

Al migdia el poble semblava adormit; a l’hora de la migdiada solament els xiscles de les orenetes. Cap a mitja tarda senties l’arribada de la marinada per l’aplaudiment amb que la rebien les persianes abaixades picant els balcons. El carrer s’animava i el poble s’omplia de soroll. Era l’hora dolça de passejar pels camps i sentir el cruixir del rostoll trepitjat. Així que el sol es ponia, el “toc d’oració”. A la nit, "!las tres han dado, serenooo...!!"

LLEGIR MÉS »

Era un dia d’estiu

2CV

Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!.Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe

LLEGIR MÉS »

La salut i el medi ambient d’abans

Font pública

“Tot està contaminat”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans? Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.

LLEGIR MÉS »

Nits d’estiu a la fresca

Pedrís (en una masia)

El meu pare assegut al pedrís i la xerrameca dels veïns i canalla. Després de sopar, que bé s'hi estava al carrer! Una llum minsa i trista que deixava veure un cel negre i estrellat. Jo no pensava res, em treia les espardenyes. Quina llibertat anar amb els peus descalços! La canalla corríem i jugàvem a l'entrada de les cases on hi havia sacs, eines de conreu, herba pels animals... Aquelles entrades de cases, que tenien una porta que mai es tancava. Tothom sabia on era la clau però mai ningú obria la porta d'un altre.

LLEGIR MÉS »