Al mati´al obrir la finestra la mare va dir --Déu meu! Està tot nevat. Jo tenia tant dolor que ni la neu em va alegrar. El drapaire, quan va saber el que passava, va venir amb el seu carro i la mula, tot dient --Jo la portaré allà on sigui. Al arribar a la Meridiana no es veia cap camí, ell va agafar una pala i anava fent pas,

La paperassa per un enterrament és molt gran. Setanta o vuitanta anys enrere, a un amic meu.al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit de la morta per enterrar-la. La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Hom tenia un petit càrrec, i ja es sentia l’amo del món o del poble.

El meu avi era alt i prim, portava canesú, gorra i sabates negres. Jo me'l mirava quan el veia venir pel carrer ple d'aigüerols i li mirava les sabates tota estranyada, estaven netes per tots els cantons, Mai he comprès com s'ho feia per no enfangar-se. Recordo amb tendresa la diada de la castanyada. El meu avi preparava una fogaina amb els sarments de les vinyes i en feia d'aquest dia, tot un ritual.

Són les onze; sona la música que marca la fi de la classe… Soroll pels replans: “Agafem les jaquetes?”, “Sí, que fa fred. No marxeu encara, que us he de donar una taronja”. Baixem l’escala fins al pati. Jo la corda, jo una pala i una galleda, jo una pilota... Montse, aquests no em deixen jugar

Els nois i noies protestaven de la injustícia de matar un noi jove que era un idealista, que lluitava per una societat més justa. Nosaltres vam aportar una altra consideració: la injustícia de fer un “consell de guerra” no havent-hi guerra, d’aplicar un “tribunal militar” a un noi que era un civil i la incongruència de que l’execució fos fent servir un horrorós instrument, el “garrote vil”.

Tenim un grapadet de seguidors al twiter i al facebook i una gràfica de visites que fa pujada. Però el que realment ens afalaga i esperona és que ja som un petit grup de redactors i sembla que les ganes de compartir se'ns encomanen. Fins avui, hem llegit i rellegit 30 pagines viscudes, diverses i interessants de la ma autobiogràfica dels nostres col·laboradors espontanis i variats.

El porró era un element imprescindible a totes les cases. A la República se'n van fer amb dibuixos referents a partits o sindicats. A l’entrada dels nacionals beure en porró era considerat perillós pel seu simbolisme catalanista. Les cases benestants no el feien servir. Amb la transició a les festes populars va revifar-se la tradició de beure en porró. Retallen el consum de vi i s’hi pot beure a galet.