Quatre noies encaixades dins un dos cavalls. Anàvem plenes d’entusiasme a passar un dia de càmping. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il·lusió que bullia al nostre entorn. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!.Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe

“Tot està contaminat”, “no sabem el que mengem”, “cada dia hi ha més malalties”, “estem embrutant el medi ambient”… Són certs aquests tòpics? Com eren la salut i el medi ambient abans? Per la meva edat puc aportar records –anecdòtics, però representatius- de la dècada dels 40, època que vaig viure entre un barri de Barcelona i un poble de l’Alta Anoia, per tant en ambients urbà i rural.

El meu pare assegut al pedrís i la xerrameca dels veïns i canalla. Després de sopar, que bé s'hi estava al carrer! Una llum minsa i trista que deixava veure un cel negre i estrellat. Jo no pensava res, em treia les espardenyes. Quina llibertat anar amb els peus descalços! La canalla corríem i jugàvem a l'entrada de les cases on hi havia sacs, eines de conreu, herba pels animals... Aquelles entrades de cases, que tenien una porta que mai es tancava. Tothom sabia on era la clau però mai ningú obria la porta d'un altre.

Un cop passada la postguerra era molt ben vist "veranejar". Famílies de Barcelona venien a Ocata, a passar l'estiu i el 23 d'Agost per Santa Rosa es feia una gran festa al Casino. A principis dels 50 mon pare es va sentir rumbós i aventurer i va decidir que passaríem uns dies a Blanes al costat de la platja, varem agafar l'autocar de línia i vam improvisar una tenda. Quina delícia, no hi havia ningú més en tota la pineda i la platja per nosaltres sols!!

Teníem per manaire en Franco, i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rígid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat ja que una polio m’havia deixat sense poder caminar gens. Era el temps franquista que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia?

Al poble s’havia improvisat un hospital de sang en una luxosa torre d’estiueig que havien "incautat". Recordo vagament una sala amb molts llits i xicots joves embenats. Jo era un nen i em va esgarrifar molt una veu plorosa que repetia: mare,mare... Aquell dia vaig descobrir que la guerra no era l’aventura apassionant que imaginava: soldats bons i valents –els nostres– lluitant i derrotant els dolents, per després desfilar triomfants en mig d’aplaudiments.