2013-1960

Encara estàvem a la sobretaula del dinar quan ens van donar la notícia. Acabava de finir Na Rosario, la mare de la meva neboda gran. No cal dir com i de quina manera fou rebuda una tan trista nova. Amb tot, varem aixecar el cap, després d’una breu pregària i tothom anà per feina. Calia ajudar a resoldre els mil problemes que suposava esdevindrien tot seguit preparant doncs l’enterrament. La paperassa que s’ha de preparar per un enterrament és molt gran, encara que els enterradors ajuden a resoldre la part més dificultosa.

Abans, setanta o vuitanta anys enrere les coses anaven de diferent forma, demanar el permís d’enterrament i ja n’hi havia prou. L’enterrador es cuidava d’obrir el cementiri i donar facilitats per l’acte.

Em ve a la memòria un fet que li passà a un amic meu. La seva mare va acollir a casa seva a una amiga que el marit anà a la guerra i no se’n va saber res més . Quan aquesta bona amiga va morir ja gran, després de molts anys de conviure amb la mare del meu amic, al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit per enterrar-la.  On havien d’anar a cercar tal certificat si ni tant sols sabien on havia mort?.  La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Molt be!, va respondre- el qui demanava el permís. Ja us la portaré demà al mati a la porta de l’ajuntament i ja veureu que en feu, va respondre un xic irònic. Davant d’aquesta actitud es van agilitzar els papers i els permisos per l’enterrament. Tot anà com una seda.

El que sembla ara impossible, que la mentalitat de la gent fos tant tancada. Hom tenia un petit càrrec, fos on fos, i ja es sentia l’amo del món o del poble. Sense aturar-se a raonar una mica i procurar donar solucions als problemes que sense voler-ho es presenten.

Sortosament el temps i les actituds han evolucionat molt i ara es viu d’una manera potser més impersonal, però més concreta. Cal pensar que tenim més solucions a l’abast de la mà, però tot i així analitzar aquests petits records de temps ha, ens dona una mesura justa de la forma de viure ara, comparant-la amb la d’abans. La vida es viu com toca, i cal sortir endavant com sigui. Ara calen més papers, més gestions a fer, més anar d’ací d’allà, però hom arriba al mateix punt.

Seguir la vida i viure-la.